Miércoles, 23 julio 2014
Última actualización: 08:18
Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies

Eugeni-Adolf Monjo Pasqual
Viernes, 20 julio 2012
Jo crec que separatista és el que separa o crea odis i rencors entre els espanyols

Repressió lingüística (1ª part)

Marcar como favorita Enviar por email

Jo vinc d'un silenci[swf object]
antic i molt llarg,
... jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant (Raimon).



La repressió lingüística són un conjunt de mesures que en en un territori pren el Govern contra una llengua o llegues i els seus parlants per tal d’imposar-ne una altra. En eixes mesures es protegix una llengua oficial (en el cas d’Espanya, el castellà) i es prohibix, perseguix o limiten l’ús de l’altra o altres no oficials (gallec, basc, català/valencià).


Tot açò ha estat defensat al llarg del temps, sens dubte, pel nacionalisme espanyol que ha desenvolupat polítiques concretes que perseguien l'assimilació de les identitats no castellanes de l'Estat, més o menys. I que ha considerat els altres nacionallismes (basc, gallec o català) com perjudicials, o fins i tot, separatistes.


Jo crec que separatista és el que separa o crea odis i rencors entre els espanyols. I les mesures de l’espanyolisme en moltes centúries les creà. Només en els últims anys (amb la democràcia), i respectant i ensenyant a l’escola les diferents llengúes i cultures, sols d’aquesta forma va creant-se una atmosfera de convivència pacífica i es forja la vertadera unió entre els diferents pobles de la nostra pàtria i, en certa manera, superem vells temps d’odis i de guerres; és a dir, a base de respecte, formació i cultura.


Tot amb tot, podem ben bé dir que el declive de l’ús de la nostra llengua comença amb la revolta de “Les Germanies” dins del segle XVI. Ací quedà clar l’hegemonia de Castella i els nobles començaren a utilitzar el castellà (llengua de la cort reial) i iniciaren l’abandó de la nostra perquè el poble valencià s’havia atrevit a lluitar contra els abusos d’ells.


Ja abans de la Guerra de Successió, en 1700, a Lluís XIV de França se li veu la coa quan deixa escrit als rossellonesos (la Catalunya francesa, conquerida feia poc als espanyols), que l'"ús del català repugna i és contrari a l'honor de la nació francesa".


En aquesta nació, jo he vist personalment uns cartells vergonyosos a l’entrada de les escoles dels rosellonesos, vergonyós de veritat (allà per la dècada dels setanta): “Soyez propres, parlez français” (“Sean decentes, hablen francés); és a dir, que parlar el català era sinònim de mala educació i era una pràctica que els xiquets havien de deixar. A Espanya, no cal dir, la frase germana i repelent que molts hem sentit alguna volta era aquella de “habla en cristiano” o l’nsult de “polacos” amb què els castellans ens coneixien i ens coneixen.


Poc després, en el segle XVII, en La Guerra de Successió Espanyola (1701-1713/1715) on el poble valencià (els autracistes o maulets) va prendre part a favor de Carles d’Austria i es va possicionar en contra dels partidaris (borbònics o botiflers) del francés, Felip de Borbó, duc d’Anjou, que més avant seria Felip V de Castella i IV d’Aragó; tot açò ens duria a la nostra derrota de Almansa i a la pèrdua dels Furs i privilegis valencians, a més de l’abolició de les Corts Valencianes, confiscaments i judicis rigurosos contra els austracistes, exilis…En fi, els valencians passaren a regir-se segons les lleis i els costums de Castella. I pel que fa a la nostra llengua, va ser prohibida en l’administració, en l’ensenyament i en la predicació.


Vegeu, sinó, esta instrucció secreta dictada pels borbònics en 1717 als corregidors de Catalunya perquè tingueren "el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin se darán las providencias mas templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".


Aquesta moda uniformista del castellà, poc a poc anà prenent cos en tots els estaments; per tant no podia faltar l’Església, que es decidí per la castellanització forçosa dels noms de pila i la prohibició d'escriure'ls en llengua vernàcula com també el de la predicació:


"En la ciudad de Alicante, a 23 de marzo de 1745, el ilustrísimo señor don Juan Elías Gómez de Terán, mi señor, visto y leído el libro de bautizados de su iglesia colegial de San Nicolás, de esta ciudad, mando que, desde ahora en adelante, se extiendan los motes en idioma castellano, con expresiones y formalidades prevenidas en las visitas antecedentes, con apercibimiento de que por cada mote que hallase escrito en valenciano, será multado, el cura o teniente que lo hubiera escrito, en una libra...(Llibre de Baptisme de la parròquia de sant Nicolau d'Alacant. Diari Información del 2-1-1969. Article de Martínez Morella, Vicent.)


En l'article 10 del Decret de Visita del Provincial dels Escolapis (any 1755) manen a tots els religiosos de l'ordre a parlar només en castellà i llatí, tant entre sí com amb la resta de la població. La pena per parlar en català és viure a règim de pa i aigua.


El comte d’Aranda dictà una reial cèdula per la qual es prohibeix l'ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica; el foragitament del català de tots els jutjats, i es recomana que ho facin també les cúries diocesanes.]


Fins i tot les autoritats aplegarien, en 1779, en una Reial cèdula, a prohibir "representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano".


No obstant això, el poble continuà parlant la nostra llengua, sols la burgesia i la classe mitjana de la ciutat de València, per vanitat i orgull, i per creure’s superior i diferent del poble, començà a abandonar el valencià a la segona meitat del segle XIX; aquesta substitució o abandó de l’idioma propi, que es perd en el fons dels segles (consideraven el castellà com a llengua A i el valencià/català, llengua B) originaria l’aparició de l’autoodi (sentiment que té el qui renúncia a la seua pròpia llengua i cultura per considerar-la de segona classe o inferior) i l’odi lingüístic contra altri –exactament contra els defensors d’allò que ells han menyspreat: la nostra llengua).
Un altre tant del mateix, en 1902, el Dr. Faustí Barberà Martí, arremetia contra les escoles de primeres lletres: “(...) Per lo general centres ahon se li’s sol castigar als gichs el ús de la nostra llengua y se’ls convertix en papagalls d’un atra (és clar: la castellana)”.


En 1906, es celebra el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. S'hi va reivindicar la necessita urgent d'elaborar una normativa única i la necessitat d'introduir el català en l'ensenyament, l'oficialitat del català...Una figura importantíssima en aquest congrés fou Antoni Maria Alcover, filòleg, folklorista i capellà que va acabar preparant el DCVB, l'obra filològica excelsa de la llengua catalana.


I així es funda l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1907. El seu objectiu era la recuperació i consolidació de la llengua i la cultura catalanes en tots els àmbits. L'any 1911 es crea la secció filològica de l'IEC, que des de llavors té les funcions de fixar la normativa del català. És Pompeu Fabra el filòleg més destacat de l'entitat, i sota les seues orientacions es publiquen el 1913 les normes ortogràfiques de la llengua catalana moderna.


Amb la dictadura de Primo Rivera (1923-1930) es torna a prohibir el català. Però de nou el 1931, en proclamar-se la II República espanyola, Catalunya recupera les institucions pròpies i l'Estatut d'Autonomia de 1932. El català es restableix com a llengua oficial.



Tot amb tot, després, amb el franquisme tornen imposar una política lingüística que tenia com a objectiu fer desaparèixer el català, sobretot després de la seua victòria sobre el bàndol republicà (abril, 1939). Tota personalitat lingüística y cultural de dins de l’Estat Espanyol, que no fora el castellà s’havia de fer desaparèixer, o millor dit, asimilar-la, uniformitzar-la (basc, gallec, català/valencià)…a “una patria, una lengua, una espada”. S’havia de “hablar la lengua del Imperio”. Fins i tot s’emplearien les multes i passarien per la castellanització dels noms dels pobles, ciutats, llocs geogràfics…


L’intent va topar amb la tossuderia de bona part de la població catalana, mallorquina i valenciana, que va trobar en la llengua un símbol de resistència contra el règim.
L’església Catòlica, per desgràcia, es va convertir en una col.laboradora d’esta política castellanitzadora i en el culte ordenava que tot fora exclusivament en eixa llengua.; el mateix que les escoles públiques: era completament obligat ensenyar-se a escriure, a parlar i a resar en castellà.


I si voleu, ara, un testimoni de com anaven les coses, allà per la dècada dels quaranta, ací en teniu un de Didín Puig i Grau (Cartas al Director, Diari “Levante”, 08-05-2001): “(...) A València ciutat començaven a marcar els passos de vianants per a creuar els carrers. Jo anava a l’escola, i en creuar el carrer Colom ho vaig fer fora de la ratlla. Un guàrdia vingué cara a mi: <<Niña, ¿sabes que hay que cruzar por las rayas?>> <<Sí, señor>>, li vaig dir. <<Pues dos pesetas de multa por no pasar por donde está marcado>> <<Jo no porte dos pessetes, però li done l’adreça de ma casa>> <<Háblame en cristiano>><<No sé>> <<Pues cinco pesetas más por hablar dialecto a la autoridad>>.”


Cal dir que aquesta repressió anà suavitzant-se amb el pas del temps i l‘envellimen del dictador.


Hem de remarcar també que, aquest fenòmen, la no utilització de la nostra llengua dins l’església valencia, que ocorria normalment en les decades posteriors a la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), resulta que ha allargassat desvergonyidament els seus tentacles i ha aplegat fins hui en dia, a pesar de la democràcia (cosa que ja no pasa a les escoles ni a les universitats). La clerecia valenciana (no a la catalana ni a la mallorquina), com a excusa, assevera que és per no haver missal en la nostra llengua. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua el va aprovar al juny del 2002 i va demanar, aleshores, als bisbes, que assumiren el document «com més prompte millor», però ja fa prop de tretze anys i tot continua igual: del missal res de res. Justetet l’Església que precisament s’ha de destacar en la defensa dels drets bàsics dels pobles, doncs ha consentit l’abandó lingüístic dins dels recintes sagrats. Fins i tot, els infants no saben ni resar en valencià. No tenen ni la deferència (llevat d’alguns pocs casos) de oferir-nos alguna missa en llengua vernàcula per poder elegir a quina anar.


I per si tot açò no fora poc, últimament (25-01-2008), “Lo Rat Penat” ha augmentat aquest desgavell publicant un Missal Romà que, segons ells mateixos afirmen, ha esta aprovat, per la Santa Sede (Joan-Pau II) en 1983: la controvèrsia és servida. A nosaltres sols ens resta que esperar. Esperar que, algun dia, i no molt llunyà, hi torne a ocupar el nostre idioma el lloc que li pertoca dins la societat i dins dels temples. I que vosaltres ho pugueu vore. Perquè ja seria hora que els valencians ens poguerem dirigir a Déu públicament en la nostra llengua, en la mateixa que tants i tans sants i prohoms ho feren en anterioritat, com sant Vicent Ferrer o Bonifaci Ferrer o Sor Isabel de Villena… Ara bé, això ho aconseguirem quan el poble començe a [swf object]protestar, de baix per amunt (amb firmes i a través dels Consells pastorals dels pobles, sols en eixos moments, ells en faran cas). Ara només ho fem els nacionalistes, i “predica Roc, que t’escolte poc”, per tal que diuen “que nosaltres no anem mai als actes religiosos ni a les misses”.




A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
la vida es quedava a la porta
mentre entraven cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit del món del treball i de l’estudi.
“Por el Imperio hacia Dios”
Des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui ens rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria? (Raimon.)

Teulada Moraira  Digital
Teulada Moraira Digital • Términos de usoPolítica de PrivacidadMapa del sitio
© 2014 • Todos los derechos reservados
Powered by FolioePress
Próximamente...